La Cara Fosca de la Lluna

Intèrprets principals: Víctor Garmendia Torija i Manuel Rodas Hidalgo
Intèrprets secundaris: Jaider Bolaños López i Lorena Dasí Gómez
Idea original: Manuel Rodas Hidalgo i Víctor Garmendia Torija
Direcció artística: Manuel Rodas Hidalgo
Direcció tècnica: Víctor Garmendia Torija
Coreografia: Estela Esplugues
Escenografia: Elisa Arribas
Música original: Jorge Sevilla Llisterri
Mirada externa: Daphné Malherbe
Vestuari: Miren Fayos Butrón
Disseny d’Il·luminació: Jaider Bolaños López
Disseny d’espai sonor: Cristina Martín Vidal

Vídeo: Verónica González Medina. ARTLOVE.ES
Fotografia: Míriam Cuenca Espejo
Disseny gràfic i web: Teresa Méndez Dasca
Disseny de producció: Lorena Dasí Gómez
Adaptació, traducció i interpretació de llenguatges de diversitat cognitiva: Lorena Dasí Gómez
Distribució: Decarrer
Producció executiva: Teresa Boix Yago
Comunicació: Maria Tomàs Garcia

La cara fosca de la lluna consolida una estètica de fàcil deriva cap a la dansa i el teatre, que converteix els intèrprets en ballarins virtuosos. Amb l’aplicació de sistemes similars a la mètrica de la música i l’anàlisi del moviment, la inusual combinació de 2-5 objectes amplia expressivitats i fa la sensació d’anar a més i tornar a menys.

L’audàcia i la sorpresa defineixen el resultat. Un duo de malabars contemporanis que es desenvolupa en un espai circular de 9 metres de diàmetre, amb un disseny sonor 360 graus, que incorpora als tècnics dins l’espectacle, que a més, parlen llenguatge de signes.

El títol, La cara fosca de la lluna, es refereix a eixa zona d’ombra que genera la lluna quan la ciutat no obri les portes i els ciutadans queden fora de les muralles. Un discurs d’arts circenses que recull el llegat cultural de civilitzacions antigues, l’art malabar, i desconstrueix les tècniques clàssiques amb valors ara enfocats en el gaudi de la simplicitat i la poètica.

L’argument circula des de la part improvisable a la coreografia per a qüestionar la pressió social per l’eficiència. Quan es trenquen els moviments maquinals comença el diàleg, la comunicació i la compenetració. Una manera de visualitzar la necessitat de l’altre. Una mirada crítica, també, a la idea actual de la superproducció, en la qual el malabarista representaria l’exigència de l’equilibri i encarnaria la fragilitat del treball en suspensió.
L’espectacle proposa un desafiament mental per la relació objecte-malabar/cos-espai i la naturalesa de la percepció dels huit costats del cervell humà, de la mà d’una destresa cultural i artística d’elevada precisió tècnica. El codi numèric front o dins la dansa i la música. La paradoxa entre la il·lusió i els condicionants laborals i emocionals que emboliquen allò que es considera ¿art o treball? Diagrames d’escala i perícia…

L’espectacle incorpora enquestes gravades en àudio entre els espectadors. Una manera d’indagar en la percepció de l’ofici. Una reivindicació que porta implícita una revisió de la precarietat: el malabarista en els semàfors, un col·lectiu en risc d’exclusió social.

Un espectacle com una manera de mostrar que el fet rígid (la matemàtica) pot transformar-se en una cosa viva que ocorre per damunt (per l’aire), i que té a veure amb el fet creatiu, la improvisació i el moviment com esperons de la rutina contemporània.

La cara fosca de la lluna fa evolucionar els malabars en parella cap a nous horitzons contemporanis. El resultat genera un espectacle màgic.

Procés participatiu

La cara fosca de la lluna és un projecte de dimensió social, que genera cohesió, és inclusiu, i té una clara repercussió sobre col·lectius vulnerables. L’experiència permet proposar tallers amb els quals ensenyar els mètodes de les lateralitats sistemàtiques i les huit dimensions espacials.

Els tallers són aptes per a tota mena de públics amb i sense experiència malabar. Estan pensats en dos tipus de processos: receptiu i interactiu / participatiu i col·laboratiu. Un treball de mediació amb el qual gaudir i mesurar els resultats fàcilment a través de la seua realització.

És un fet que aquestes tècniques no es troben en l’educació formal i que són altament útils pels seus múltiples beneficis fisiològics, cognitius i contemplatius.

Els tallers permeten treballar amb col·lectius en risc d’exclusió social i econòmica com a prevenció contra violències, traumes i addiccions. Els malabars s’utilitzen llavors com a eines d’inclusió amb els quals practicar el valor de compartir i d’ensenyar d’una manera saludable, didàctica i inclusiva.

ODS: Valors afegits de l’espectacle i els tallers

La mateixa naturalesa de l’espectacle permet que aquesta activitat cultural incidisca de forma directa o de manera transversal en diferents ODS alineats amb l’Agenda 2030 de les Nacions Unides.